Arxiu de la categoria: General

El diari El Punt/Avui ha publicat recentment, amb només cinc dies de diferència, dues notícies referides al tancament de dues televisions locals, TV Blanes i TV l’Hospitalet. Recollim aquestes dues notícies tal i com han sortit publicades.

 L’Hospitalet suprimirà la ràdio i la televisió municipals

28/11/2011

L’Ajuntament prescindirà d’aquest dos serveis a partir del 2012 per retallar despeses.

Radio L’Hospitalet dóna feina a una trentena de persones, mentre que Televisió de L’Hospitalet té una quarantena de treballadors

L’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat suprimirà a partir de l’any 2012 la ràdio i la televisió municipals com a mesura per reduir despeses a causa de la crisi econòmica.

 Segons fonts del consistori, el Consell d’Administració de La Farga –l’empresa municipal de la qual depenen la ràdio i la televisió– té previst aprovar aquest dilluns a la tarda la supressió dels dos serveis.

 Segons fonts sindicals, Ràdio L’Hospitalet –nascuda el 1982– té una trentena de treballadors, mentre que Televisió de L’Hospitalet, que funciona en règim de concessió a l’empresa Lavínia, té una quarantena de treballadors.

 Blanes liquida la TV i deixa al mínim la ràdio

23/11/2001

L’Ajuntament decideix acomiadar 7 dels 9 treballadors dels mitjans locals

 L’Ajuntament de Blanes ha decidit deixar els mitjans locals reduïts a la mínima expressió. L’alcalde, el socialista Josep Marigó, va comunicar personalment dilluns al vespre als treballadors de la ràdio i la televisió municipal que s’acomiadaran set dels nou empleats per “causes objectives econòmiques”. És a dir, tota la plantilla excepte les directores de cada mitjà. La intenció de l’Ajuntament és tancar les dues webs, tant Blanes.tv –la televisió local ja només emetia per internet– com Radioblanes.cat, amb la qual cosa l’emissora passarà a emetre només per FM (97.7). Marigó va explicar als treballadors que es farà “una ràdio com la de fa 20 anys”, fet que s’interpreta com una programació basada en l’emissió de música, sense informatius, i només amb programes realitzats per col·laboradors que no cobrin. Encara no està clar quan es faran efectius els acomiadaments, ja que els mitjans són una SL pública i s’ha de reunir el consell d’administració per aprovar-ho.

 Marigó liquidarà així definitivament TV Blanes, tot i que va ser un dels crítics amb el consistori anterior, de CiU, quan la cadena va deixar d’emetre per televisió coincidint amb el pas ala TDT. Llavorshi va haver mobilització ciutadana, entorn ala plataforma Salvem TVBlanes, per demanar la continuïtat del mitjà.

L. Artigas

Reunió OPATL Girona 2009

L’objectiu d’aquesta trobada és posar en contacte els professionals dels arxius i de les televisions locals implicats en la gestió i conservació del patrimoni audiovisual d’àmbit local

L’Observatori Permanent d’Arxius i Televisions Locals (OPATL) de Catalunya i Andorra celebra el proper dia 25 de novembre a la ciutat de Girona la seva quarta trobada anual des que es va constituir, l’any 2008. La trobada ha de servir per a informar dels avenços de l’OPATL en l’establiment de les millors pràctiques per al tractament de la documentació audiovisual en els arxius, una feina que es fa de forma col·laborativa amb la contribució de tots els seus membres.

Entre els punts que preveu l’ordre del dia, cal destacar la presentació del nou blog (http://www.xtvlblocs.cat/observatori/ ), amb nous continguts i recursos, i els nous estudis elaborats en el si de l’OPATL, com per exemple el document titulat “Formats de vídeo per a la conservació a l’arxiu”. En el capítol d’experiències, els responsables dela Televisió del Clot (Barcelona) donaran a conèixer l’evolució i el desenvolupament del seu arxiu audiovisual. També inclou la presentació del projecte europeu Leonardo, en el qual està implicat el Centre de Recerca i Difusió dela Imatge (CRDI), a més d’un debat entre els professionals assistents.

La celebració d’aquesta trobada és avui més oportuna que mai. La delicada situació de la documentació audiovisual generada en l’àmbit local, com a conseqüència de la fragilitat dels suports i de la seva gran vulnerabilitat a l’obsolescència tecnològica, s’ha vist agreujada darrerament per la crisi econòmica, que ha posat moltes d’aquestes televisions locals en una situació realment precària. El mateix podem dir de la documentació conservada en els arxius públics de referència en el territori, ja que aquests troben sovint dificultats per afrontar l’elevada inversió en la digitalització, en el condicionament dels dipòsits d’emmagatzematge o en la contractació de personal amb una àmplia dedicació. L’OPATL té precisament la funció de posar en comú tots aquests problemes i ajudar a pal·liar-los.

En les diferents trobades de l’OPATL s’han reunit una quarantena de professionals que representen més de vint organismes i institucions relacionades amb la creació i la custòdia del patrimoni audiovisual de Catalunya i Andorra.

Pòster del Patrimoni Audiovisual

El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona i el Museu del Cinema han celebrat, com cada any el 27 d’Octubre, el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. I per fer-ho, enguany han presenten un pòster que conté una cronologia del desenvolupament històric dels mitjans audiovisuals: el cinema, la fotografia, la televisió, el vídeo i els enregistraments sonors. Paral·lelament, s’ha presentat una pàgina web que conté aquesta informació ampliada, amb 280 referències cronològiques, i il·lustrada amb 140 imatges i 30 documents audiovisuals.

Tant del pòster com de la pàgina web se n’han fet versions en quatre idiomes: català, anglès, castellà i francès. El CRDI i el Museu del Cinema han comptat, per a la realització d’aquests recursos, amb el suport del Consell Internacional d’Arxius (ICA) a través dela seva Comissióde Programes (PCOM).

Tant el pòster com la pàgina web posen de relleu la importància del patrimoni audiovisual que es conserva a la ciutat de Girona, ja que la majoria de les imatges, i dels objectes que representen, procedeixen dels fons documentals del CRDI i de la col·lecció del Museu del Cinema. D’aquesta manera s’ha pogut il·lustrar la història del cinema, des dels seus antecedents (segles XVI, XVII i XVIII) fins als nostres dies. Els inicis de la fotografia cal situar-los en el primer terç del segle XIX mentre que els primers enregistraments sonors i els antecedents de la televisió daten de finals del mateix segle. A finals del segle XX la creació audiovisual experimenta un canvi profund amb l’entrada de la tecnologia digital.

La informació  continguda en aquestes cronologies ha estat recopilada al llarg dels darrers anys i ha estat difosa, des de l’any 2007, en una sèrie de desplegables editats per a commemorar el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. Ara, aquests nous recursos permeten comparar aquesta informació i situar l’evolució tecnològica de cada mitjà en el seu context. Per posar un exemple, el mateix any que Eadweard Muybridge realitza les seves primeres cronofotografies (1878), William Crookes descobreix les propietats dels raigs catòdics i Thomas Alva Edison inventa el fonògraf.

Pàgina web:

•  http://www.girona.cat/web/sgdap/cat/patrimoni_audiovisual

Pòster (versió en PDF):

• http://www.girona.cat/sgdap/docs/cartell_patrimoni_audiovisual_CAT.pdf
• http://www.girona.cat/sgdap/docs/cartell_patrimoni_audiovisual_ENG.pdf
• http://www.girona.cat/sgdap/docs/cartell_patrimoni_audiovisual_CAST.pdf
• http://www.girona.cat/sgdap/docs/cartell_patrimoni_audiovisual_FRA.pdf

MARC MELILLAS.*
El Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) abre hoy su 12ª edición en Granollers. Este encuentro anual pone a disposición de creadores, productores audiovisuales, innovadores tecnológicos y operadores de televisión los espacios de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, para encontrarse en torno a un eje básico: la competitividad, mediante el foro de debate del sector audiovisual de proximidad, mercado y feria tecnológica.

Un mercado que ahora hace 12 años nacía de la mano de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) -antes Circuit de Televisions Locals- y que consistía en inacabables sesiones de visionados de programas con los directores de televisiones. Se trataba de convenir, entre todos, los contenidos que después se pondrían en común en las diferentes antenas locales públicas y privadas de Catalu-nya. Entonces no había más alternativa de distribución que tres rutas diarias de mensajería. Es así como las televisiones locales empezaron a trabajar en red en 1999, gracias al impulso de la Diputación de Barcelona. Nacía, por intuición, la sindicación de programas, un modelo que posteriormente ha compartido experiencias con la prestigiosa Public Broadcasting Service (PBS).

Hoy, usando más los bits a través de la red que la red de carreteras, la XTVL sigue ateniéndose a los mismos principios básicos de servicio a las televisiones de proximidad. Se distribuyen más de 16.000 noticias y más de 2.200 horas anuales de programación, la inmensa mayoría producidas por las mismas emisoras locales y productoras vinculadas. Además, la XTVL acompaña estas televisiones en la apuesta por la innovación, con herramientas como la plataforma de televisión a la carta chip/tv (www.xiptv.cat), que permite a estas televisiones llegar a sus espectadores también a través de internet o de dispositivos móviles.

El modelo de la XTVL se basa en la concertación, en el intercambio, en la suma y en las economías de escala entre televisiones de diferentes territorios y con sensibilidades diversas. Todas ellas mantienen su plena autonomía editorial y funcional. La XTVL no es una cadena ni las televisiones adheridas son tampoco unos postes repetidores. La red no tiene capacidad de dirección sobre los medios locales. Creer lo contrario sería despreciar consejos de administración de entidades públicas y empresas privadas, a sus directivos y a los centenares de profesionales que cada día, en toda Catalunya, trabajan para garantizar en sus comunidades locales un servicio público de información de proximidad.

Para estas televisiones locales, la transición a la TDT ha sido un proceso complejo no ausente de dificultades. El alcance supralocal de las demarcaciones técnicas ha hecho, en muchos casos, que realidades muy diferentes tuvieran que adaptarse y convivir en un ámbito altamente competitivo ante la multiplicación de la oferta televisiva. Con todo, y salvo algunas excepciones, han triunfado esencialmente aquellos proyectos que ya funcionaban de forma consolidada en la etapa analógica. A pesar de que la recesión económica y la crisis estructural de un sector que ve cómo los nuevos hábitos de acceso a la información y al entretenimiento cambian a una velocidad imparable siguen ahogando la viabilidad de muchos proyectos.

En este contexto no ha de extrañar la beligerancia de algunas organizaciones del sector privado que tienen la pretensión de desplazar e incluso suprimir los medios públicos. Empezó la asociación de televisiones privadas Uteca presionando en contra de la publicidad en las televisiones publicas y ha seguido la Associació Catalana de Ràdio (ACR) exigiendo la supresión de medios públicos locales.

Hipotecar el servicio público más allá de los intereses del mercado sería un error difícil de enmendar. El debate público-privado es un tema pendiente. En el ámbito local, ambos son necesarios para la sostenibilidad del sistema comunicativo de proximidad y tienen un papel fundamental como motor sectorial. Sin las televisiones locales -muchas de ellas gestionadas por empresas privadas con una clara vocación de servicio público y con apoyo público-, muchos ciudadanos de Catalunya no habrían tenido acceso, por ejemplo, a la información en profundidad y a los debates que generaron las pasadas elecciones municipales.

El sector audiovisual catalán es una realidad casi única en Europa porque no se limita a ubicarse en el centro del poder político y económico, desempeñando un papel fundamental al explicar la realidad desde el territorio. Según datos del barómetro, la televisión local es seguida diariamente por 368.000 espectadores.

Esta es la realidad de un sector bastante desconocido, pero, a la vez, muy arraigado. Un sector con más de 30 años de historia que sigue dando prioridad a los valores de la proximidad y del contacto con la ciudadanía. Un sector que, un año más, se reúne en Granollers para debatir, buscar complicidades y seguir, como siempre, afrontando los nuevos retos como grandes oportunidades.

*Director de la Xarxa Audiovisual Local.

Extret de: ElPeriódico.com. 08/06/2011

JOSEP GIFREU.
Es pot escriure la història contemporània sense imatges? Es pot construir avui la memòria d’un país sense accedir als dipòsits de les imatges en moviment i a les produccions audiovisuals? La resposta és òbvia. Tot el que s’està produint i emetent avui pels canals de televisió i les noves plataformes digitals esdevé demà patrimoni audiovisual. Aquest cabal immens de producció sense fi d’imatges i relats sobre el present està destinat o bé a la pura desaparició o bé a sustentar la memòria col·lectiva d’una comunitat, d’un país, d’una cultura. A Catalunya, per exemple, hi ha actualment un ampli ventall de canals de televisió en funcionament continu (vuit de públics de TVC, quatre de privats i una cinquantena de locals), més un conjunt de productores de tot format (ficció, documental, animació, publicitat, etc.) i una quantitat indefinida d’iniciatives privades amb producció de vídeos que poden circular per les xarxes d’internet. Qui té cura de la recollida, preservació i posada a disposició de les generacions futures de tot aquest patrimoni?

La història cultural catalana arrossega un dèficit enorme i insalvable d’imatges sonores i visuals en moviment corresponents al franquisme i postfranquisme, per l’absoluta dependència de les fonts d’imatges estatals (No-Do, TVE, cinema espanyol i en espanyol, etc.). Només gràcies a moviments alternatius com el cinema amateur i a algunes filmacions clandestines disposem de certes imatges no “oficials” de l’època (TV3 no arriba fins al 1984!). El problema ara és un altre i de més envergadura. Des de l’eclosió de les imatges amb la profusió de tecnologies lleugeres i la multiplicació de canals, la nova ecologia de la imatge planteja dos grans reptes. Primer, la gestió pública no sols d’un enorme magatzem d’imatges que la societat ha anat acumulant durant aquests últims trenta anys, sinó també la de la multiplicació exponencial diària de la producció audiovisual i multimèdia en una civilització ja totalment depenent de les imatges. I segon, la digitalització de tot el patrimoni analògic anterior a l’era digital, qüestió d’una gran envergadura econòmica, però també d’una transcendència indiscutible per al futur d’aquest patrimoni.

La urgència d’emprendre polítiques i mesures de cara a la delicada i complexa gestió de les imatges és exigida per la creixent demanda d’ús d’imatges i relats audiovisuals per molts sectors socials, culturals i productius. De l’escola a la universitat, dels professionals de la comunicació als historiadors i estudiosos de tota mena, de les editorials a les productores audiovisuals, de les administracions públiques a les empreses privades, tothom vol treballar més i més amb una matèria primera que es diu imatge. La pregunta és: qui i com se’n facilita l’accés? En quines condicions?

La preocupació per com preservar i usar la memòria en imatges està promovent a Europa debats i alguns instruments de regulació, com ara el Conveni del 2001 del Consell d’Europa per a la protecció del patrimoni audiovisual (que distingia entre obres cinematogràfiques i produccions televisives). A l’Estat espanyol tot es redueix a l’obligació del dipòsit d’un exemplar de les produccions cinematogràfiques pel reglament de l’Instituto Bibliográfico Hispánico (art.9, lletra m). A Catalunya tenim una regulació que havia d’afavorir una clara política de protecció de l’audiovisual: està prevista en l’article 125 de la llei 22/2005 de la comunicació audiovisual de Catalunya. Aquella disposició obligava tots els prestadors de serveis de comunicació audiovisual a efectuar el dipòsit d’una còpia en suport digital de cadascun dels programes i les obres de producció pròpia, “en els termes que s’estableixin per reglament”. Però el segon tripartit es va oblidar del reglament! I per tant no hi ha cap política de protecció del patrimoni audiovisual català, tot i disposar d’una de les millors lleis del món.

Ara que el nou conseller i historiador Mascarell promet de repensar les prioritats del Departament de Cultura –i a les portes de la inauguració d’un monument tan simbòlic com és la seu de la Filmoteca de Catalunya–, seria convenient d’afrontar a fons aquest repte general amb tots el principals interlocutors (Filmoteca, Arxiu Nacional, CCMA, Museu d’Història, grups mediàtics significatius, universitats, etc.). I concertar un reglament que assegurés des d’avui la preservació, catalogació i accés de la producció audiovisual catalana d’interès públic.

Text sencer a: La memòria i les imatges. El Punt. 12/03/2011

El 27 d’octubre és el dia declarat per la UNESCO com a Dia Internacional del Patrimoni Audiovisual. Per commemorar aquesta efemèride, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), conjuntament amb el Museu del Cinema de Girona i en col·laboració amb el Consell Internacional d’Arxius (CIA/ICA), han elaborat una nova cronologia dels mitjans audiovisuals en format desplegable, enguany dedicada a la gravació del so.

Aquest és la cinquena d’una sèrie que va començar, ara fa tres anys, amb la voluntat d’oferir una visió global de l’evolució tecnològica dels mitjans audiovisuals i de la seva relació amb el patrimoni documental conservat en els arxius, tant des del punt de vista del seu impacte mundial, com de la seva repercussió en el nostre entorn més proper. Des de 2007, i coincidint amb aquesta data, s’ha presentat cada any un nou desplegable (a excepció del primer any que se’n van presentar dos) fins a completar un total de cinc: “Fotografia” (2007), “Imatge en moviment” (2007), “Cinema amateur” (2008), “Televisió i vídeo” (2009) i “Gravació del so” (2010).

El nou desplegable conté, en una de les seves cares, una sèrie de fotografies que il·lustren la relació dels mitjans de gravació i difusió del so amb la vida social, cultural o econòmica de la ciutat. Per citar alguns exemples, podem veure la primera emissió de ràdio feta per EAJ 38 Ràdio Girona, l’any 1933; els primers aparells de ràdio que es van comercialitzar a la ciutat, a la Fira Comercial del mateix any, o el concurs “Ràdio Escolar” de 1969, a la Casa de Cultura. En l’altra es pot consultar la cronologia dels fets més rellevants en l’evolució de la tecnologia de l’enregistrament sonor, des del fonògraf d’Edison fins a l’àudio digital.

La declaració del 27 d’octubre com a Dia Internacional del Patrimoni Audiovisual va ser aprovada en la 33a Conferència General de la UNESCO celebrada a París l’any 2005, amb l’objectiu de promoure la salvaguarda i preservació de tot aquell patrimoni cultural generat en l’àmbit de la indústria cinematogràfica, els mitjans de comunicació de ràdio i televisió, la producció musical, el cinema amateur, el videoart, o qualsevol altra manifestació audiovisual enregistrada en un suport documental. L’elecció d’aquesta data no era casual, ja que aquell mateix dia de l’any 1980 s’havia aprovat, en la Conferència General celebrada a Belgrad, la “Recomanació per la salvaguarda i preservació de les imatges en moviment”, el primer text que declarava la importància històrica i cultural dels documents audiovisuals i establia els primers passos per a la seva preservació.

El desplegable es pot consultar en versió paper i també en la versió digital a la web del CRDI

http://www.girona.cat/sgdap/cat/dia_patrimoni_audiovisual.php