L’aventura ha estat impagable. De debò que aquest viatge ens ha canviat, i força, a molts de l’equip. Arribàvem a Dakar la matinada de dissabte.

Dissabte 19 de gener
L’arribada va ser decepcionant, no van arribar les 17 caixes que portàvem els 8 integrants del Solidary Amateur Dakar Team. Eren les 3 de la matinada i les caixes no apareixien. Vam esperar fins les 5, llavors va ser quan vam fer la pertinent reclamació, això sí, sense que ens asseguressin que les caixes arribarien de Lisboa, on havíem fet escala. L’únic que ens van dir és que aquestes podrien arribar l’endemà en un vol procedent de la capital portuguesa.

La decepció era màxima, però molts pensàvem que no podia ser tanta mala sort, la suspensió del raid i ara, això, després d’haver lluitat tant per arribar amb el material solidari. Vaja, servidor estava convençut que acabaria arribant. Després de les reclamacions pertinents vam anar cap a l’Hotel, allí arribàvem sobre 2/4 de 6 de la matinada.

Només ens quedaven 4 horetes per descansar ja que aquell dissabte a les 10 els 50 nens de l’escola de Corunya de Yoff ens estaven esperant amb moltes ganes. Yoff és una petita població que està a poc més de 20 quilòmetres del centre de Dakar. Es tracta d’una població extremadament pobra on la pesca és el seu modus vivendi. Dissabte, de camí cap a l’escola, costava de creure que no teníem el material. Però bé, el guia de l’expedició a Tente ja ens havia dit que no s’havia de patir ja que el material acabaria arribant. Si no ho fèiem nosaltres ho faria ell, però, és clar, per nosaltres no seria el mateix. S’havia lluitat per entregar-ho en mà i tot se’n podia anar en orris.

L’arribada a l’escola va ser impactant. Només entrar per la porta els prop de 50 nens i nenes van començar a cantar i a ballar al ritme de les seves professores. Era un no parar, una cançó darrera una altra i els nens no es movien del seu lloc, només cantaven i ballaven. No m’imagino nens d’entre 2 i 7 anys de Barcelona, sense moure’s del lloc durant aproximadament uns 30 minuts, cantant i mirant-nos amb unes cares de felicitat que no havíem vist mai.

Des d’un primer moment, la directora de l’escola, Aissatou Sylla, una senyora encantadora, ens va tranquil•litzar i ens va dir que perdre les maletes o, en aquests cas, les caixes, era normal. Ella estava convençuda que arribarien. Per a ells el més important era que haguéssim anat fins a aquella escola per portar els bolígrafs, les llibretes, llet en pols, cereals, medicaments, roba per nens, pilotes de futbol i de handbol, samarretes i un seguit de productes bàsics dels quals no en poden disposar.

Després de la benvinguda ens van ensenyar les aules. Vam entrar a totes i l’únic que vam poder portar en mà van tres bosses grandioses de caramels. No era el que volíem donar personalment als nens, però no ens quedava cap altre remei. Quines cares de felicitat, de la canalla per un simple caramel, quelcom que té qualsevol nen de casa nostra!
No ens haguéssim pensat mai que un acte com aquest pogués ser tant emotiu i enriquidor, almenys això és el que pensaven el Xavi Mora, els dos pilots de l’equip, Marc Guasch i Joan Pedrero, els mecànics, Paco Ivars, Guillem Casas i LLuís Codina i el conductor del camió; Josep Bertran.

Les cares de tots nosaltres eren d’una felicitat extrema. Els caramels, juntament amb les fotos i el vídeo que jo estava enregistrant, es van convertir en la gran distracció d’aquella quitxalla durant l’hora següent. Jo els ensenyava el ball que ens havien fet, directament de la càmera, i era com quelcom extraordinari per a ells. També els gravava i els ensenyava alhora les seves cares pel visor de la càmera. Quan feia això, tenia prop d’uns 15 nens a sobre meu, per veure en primera fila les seves cares i somriures de felicitat. Per a ells és una novetat això de les càmeres de vídeo… quelcom que per a nosaltres s’ha tornat una cosa gairebé rutinària.

Molts de nosaltres encara estàvem capficats pel fet de no tenir en aquell moment el material, però la resta de professores també entenien el que ens havia passat. Ara bé, cap d’elles, ni cap dels homes de manteniment de l’escola podia entendre la suspensió del raid. Aquella gent ha perdut moltíssim amb la suspensió de la carrera, i així t’ho feien saber.

Després del bany de multituds, amb els nens i nenes, era el torn de la directora i de les professores, que ens van oferir un dinar d’agraïment per la nostra donació. Cus cus amb peix i carn. Estava realment deliciós. És el plat tradicional de Senegal. Per cert que la cuina senegalesa és realment bona, una mica picant, però feta amb molta traça. De postres: fruita a dojo i té senegalès per rematar la feina. Vaja, un dinar de categoria.

Sobre les 15 de la tarda marxàvem i li vam dir a la directora que aquella matinada arribava un vol i que aniríem a veure si les nostres caixes estaven a l’aeroport de Dakar. La resta de la tarda la vam dedicar al turisme, i vam anar fins a Dakar per conèixer alguna cosa de la capital senegalesa. Tot plegat, és força caòtic, però a la vegada encantador. La gent és molt amable, excepte els venedors, que t’arriben a cansar, però bé, s’ha d’entendre que viuen del turisme i que et vulguin regatejar fins a més no poder. Al principi és divertit, però quan 15 senegalesos volen que compris a la seva paradeta, malament rai.

He tingut un munt de petits problemes amb la càmera. No era permesa la filmació a qualsevol dels edificis institucionals, al palau del president, al parlament o quelcom similar. Fotos sí, però filmar res de res. Ni tant sols a l’aeroport mentre esperàvem el material solidari que encara no havia arribat. Tenen molta por a la premsa, i més a la de fora; suposo vaja… no fos cas que gravessis en excés el luxe que tenen, per exemple, a la casa del primer ministre. La llibertat d’expressió crec que encara està per arribar, com moltes d’altres coses, és clar.

A la nit vam sortir a sopar i a veure i viure la nit dels voltants de Dakar.

Diumenge 20 de gener
Sobta que en aquest país l’ambient de nit comenci, i no us enganyo, a partir de la 1 de la matinada, estil Catalunya. Servidor a les 2 estava rendit i em vaig retirar a descansar. Mala decisió, ja que a les 4 de la matinada, quan tornaven els components de la resta de l’equip, van decidir passar per l’aeroport i provar sort amb l’avió que acabava d’aterrar de Lisboa. Bingo! Les caixes de material estaven tirades en un racó. Amb el justificant les van recollir i a les 8 del matí vaig rebre l’excel•lent notícia de part de tots els de l’equip, que estaven eufòrics, el que més, en Xavi Mora, que s’ha treballat aquesta expedició a uns nivells increïbles. Ha fet els possibles per aconseguir-ho, i ho ha aconseguit.

I per què ens aixecàvem, de nou tant d’hora? Doncs perquè havíem d’anar a visitar el llac rosa. Precisament, aquest diumenge s’havia d’acabar a l’emblemàtic paratge el raid més dur i espectacular del planeta. De nou, sensacions contraposades i molt emotives, però aquesta vegada el fet de tenir les caixes i poder-les entregar en mà a primera hora de la tarda ens havia canviat la perspectiva. No estàvem tristos, anàvem a gaudir del llac rosa i després compliríem la nostra missió.

Ara, a molts us puc fer una mica d’enveja. Durant tres hores llargues, ens vam recórrer de punta a punta el llac gràcies a uns quads i un buggie. Una experiència increïble, i més al costat de dos pilots del futur i la classe del Marc Guasch i en Joan Pedrero. Aquest últim va gaudir de valent amb l’experiència. Només feia que intentar cabrioles i salts impossibles.
La zona del llac és molt maca i també molt pobre. Aquí viuen de l’agricultura i de poc més. Es tracta de poblats molt petits i plens de quitxalla on els caramels que vam entregar també van pal•liar una mica la decepció de tots ells de no poder veure la caravana del Dakar. Aquell dia, molts dels habitants de la zona encara estaven desmuntant les zones que habiliten per muntar el podi i el parc de cotxes de final del raid. Ja veurem en els pròxims anys quines són les conseqüències reals de què el raid no passi més per aquells paratges tant impressionants.

Després de l’esforç amb les màquines, calia recuperar forces per tornar cap a Yoff i entregar el material, previ pas per l’hotel per recollir les 17 caixes que dúiem. Desafortunadament, només ens van rebre un parell de nois, a més de la directora de l’escola ja que, sent diumenge, l’únic dia de descans de la canalla, l’escola estava tancada, però ens vam sentir satisfets de sentir les paraules de satisfacció d’Aissatiu, la directora, assegurant que el gest que havíem tingut ens honorava i que els més de 50 nens i nenes de l’escola sempre n’estarien agraïts.

Dit això, vaig proposar al Xavi, davant de la directora, que aquesta iniciativa hauria de ser anual. En Xavi va agafar la paraula d’intentar repetir això l’any vinent, tot i que la competició no passi pel Senegal. Crec que aquest fet encara ens obliga a ser més solidaris amb aquest gran país, i sobretot amb aquesta gent tant maca i entranyable.
Només en va poder gaudir de l’entrega l’Abdulah, un noi de 14 anys que tocava la pilota que li vam regalar com els àngels. Quin toc d’esfèric, mamma mia! No forma part de l’escola, però és el germà gran d’un dels nens.

A les 7 tornàvem a l’hotel, feliços per haver aconseguit quelcom que molts no han pogut fer, per culpa de la suspensió del raid. Ens sentim afortunats i ho volem repetir. Uns terroristes, innombrables, no tenen dret a deixar sense ajuts a una població que els últims anys ha viscut de la solidaritat d’un raid i del turisme i viatges que aquest suposava. Ara més que mai Senegal necessita de l’ajut de tothom per tirar endavant, i nosaltres ho volem intentar. Des d’avui, comencem a lluitar per seguir portant a l’escola Corunya de Yoff el màxim d’ajuda solidaria possible.

Dilluns 21 de gener
Segueix la marató de dormir poc i malament. A les 4 de la matinada, vol de tornada cap Lisboa, i a primera hora de la tarda a casa nostra, amb la sensació d’haver aconseguit molt més que una entrega solidària. La sensació generalitzada és la mateixa: això s’ha de repetir.
Des d’avui, Senegal forma part de les nostres vides i el nostre pensament. Ens han obert el cor i això s’ha de seguir recompensant, no creieu?

Cada vegada sembla més clar que el Dakar 2009 és disputarà a Amèrica del Sud, vaja jo no en tinc cap dubte, ni tampoc els integrants del Solidary Amateur Dakar Team. El recorregut seria Argentina i Xile, el mateix que el “Patagonia-Atacama”, que deixaria d’existir per donar pas al Dakar, nom que els organitzadors, l’ASO; vol seguir mantenint. Coses dels francesos…

Aquesta opció, ens fa pensar que els membres de l’organitzador francès ja és poden posar les piles per estudiar castellà, perquè fins ara la llengua oficial de la competició ha estat el francès, i pobre de tu que els parlis en castellà o, fins i tot, en anglès, perquè aquests senyors només volen que els parlis amb la seva llengua materna, per tant, un nou handicap per a l’organització, ja que la llengua mare d’aquests països no és altre que el castellà.

Per cert, demà a partir de les 9:00 del matí, un servidor, Xavi Mora; cap del Solidary i un dels pilots Joan Pedrero estarem a Com Ràdio, al programa Com t’ho diria per explicar el nostre viatge al Senegal. Marxem el divendres al migdia i tornarem el dilluns a primera hora de la tarda. Tenim unes ganes boges de fer feliços a tots els nanos de Dakar… i veure quines són les seves cares quan rebin tot el material solidari que tenim.

Divendres ja us aniré explicant com va el viatge, ja us adverteixo que serà etern ja que anem via Lisboa. El que són les coses, en poc més de 6 hores, farem el recorregut que hores d’ara encara estaríem fent en camió i que ens hauria durat prop de dues setmanes. Després de gairebé dues setmanes a Barcelona, encara no em puc imaginar el que hauria estat disputar aquest raid…però en fi.

El Solidary Amateur Dakar Team se n’ha sortit i podrà fer arribar tot el material solidari al Senegal. Després de moure cel i terra, Xavi Mora ha pogut trobar finançament per marxar a Dakar i fer arribar els més de 800 quilos de material solidari a la població d’aquelles terres que han quedat molt malparades econòmicament degut a la suspensió del raid. Vaja, molt més del que la gent es pensa.

  

Els 9 integrants de l’equip tindrem l’oportunitat de veure les cares de tota aquella canalla que espera rebre material escolar i mèdic i també pilotes de futbol i handbol. No em puc imaginar quines sensacions pot produir sentir com ens agraeixen les nostres donacions. Perquè a banda de competir al Dakar volíem fer això i, com a mínim, ningú no ens traurà aquesta il•lusió. La Diputació de Barcelona ens paga part dels bitllets que al final han hagut de ser en un vol comercial, fet que ha duplicat l’import dels vols. És d’agrair també l’esforç d’alguna entitat privada.

L’altra gran vessant de l’equip, la solidària; l’hem guanyat, i per golejada. A partir d’avui us aniré explicant, com rutlla tot i també, per què no dir-ho, us podré dir si el llac rosa té tant d’encant com tothom diu. Per a mi en tindrà, sens dubte, però no serà el mateix… ja que volíem arribar destrossats, cansats, amb mal d’esquena. I arribarem, amb mal de cor, perquè encara costa d’entendre com ha acabat tot plegat. Un cor que es curarà quan entreguem el material solidari. Llavors, el raid serà nostre.

 

Decepció, desolació; ràbia; molts són els adjectius que podrien definir hores d’ara el que sentim tots els integrants del Solidary Amateur Dakar Team i de bona part de la família del Dakar. A un dia de l’inici de la prova amb més tradició del món dels raids; ni el més pessimista podia pensar que el raid s’acabés suspenent. Però finalment ha estat així. L’amenaça del grup terrorista, que no vull ni anomenar -m’entren calfreds només pensar-hi- ha acabat amb la il•lusió, sacrificis, hores de treball i inversions milionàries de diners de gairebé 1000 participants.

La decepció era més que visible en el rostre de Joan Pedrero, en el moment de plegar

Costa d’entendre que fa una setmana i mitja el senyor Etienne Lavigne, director de l’organització A.S.O, és reunís amb el govern de Mauritània,i que les forces de seguretat d’aquest país li van garantir la seguretat total per la disputa de la cursa pel seu territori. El govern francès ja havia recomanat, en aquell moment la suspensió del raid, però Lavigne va seguir amb la intenció de tirar endavant la competició. Les conseqüències d’aquesta cancel•lació poden ser devastadores per aquesta competició que ara mateix està tocada de mort.

Etienne Lavigne, director de l’organització, intentant explicar la suspensió

Penso en els esforços que ha fet el cap d’equip en Xavi Mora per tirar endavant aquest projecte, la de crèdits que ha demanat per tenir un equip de garanties.Fa més de 5 mesos que treballa exclusivament en això deixant de banda la seva feina personal.

I els pilots? Doncs tres quarts del mateix. En Joan Pedrero i Marc Guasch portaven mesos preparant-se i deixant de banda d’altres proves per centrar-se en el Dakar. A més era la seva possibilitat de donar-se a conèixer al món en el millor aparador possible i perquè no fer el salt a un equip més potent.

El pilot Xavi Mora i el mecànic del seu equip, Guillem Casas, no donàven crèdit a la noticia de la suspensió

Pel que fa a l’aspecte solidari, estem intentant organitzar un viatge a Senegal, per fer arribar tot aquell material que duïem en el camió. Medicaments, material escolar, pilotes de futbol cedides pel RCD Espanyol, samarretes i pilotes del BM Granollers i un seguit de coses que els africans han de rebre, sí ó si. Per això, som el Solidary Amateur Dakar Team. Ells no tenen cap culpa de l’amenaça d’un grup d’innombrables.

Des d’aquí m’agradaria agrair a tothom el seguiment que heu fet aquests dies a la pàgina web de laMalla.net, les mostres de carinyo ens han arribat a tots. Esperem tenir la possibilitat de poder repetir l’experiència, però el Dakar està tocant fons, per no dir que mai més és tornarà a disputar. A l’Àfrica, sembla, més que impossible.

Tercer dia a Lisboa, una ciutat en què no para de ploure. Des que vam arribar el dia 1 a la capital portuguesa, les gotes d’aigua no ens han abandonat.

No crec que la sequera, afecti gaire la capital de l’Atlàntic ni a aquest país en general.

Avui ens hem llevat relativament d’hora, 8 del matí i ens hem dirigit al parc tancat de treball. Dic d’hora en to irònic perquè per a nosaltres és un luxe, tenint en compte el que ens espera.

Hem aprofitat el matí per preparar les caixes del camió en les què portem tot el material de l’equip, recanvis, menjar, tendes de campanya, etc…, perquè dissabte tot estigui llest per començar el raid.

Els pilots, Marc Guasch i Joan Pedrero; han preparat les caixes de ferro que utilitzaran de cara a la primera etapa marató que serà la número 4. Ens expliquem: en aquestes caixes han ficat un sac de dormir, eines per poder arreglar la moto i tot allò que puguin necessitar els pilots perquè aquell dia no podran rebre l’ajuda, de les assistències ni la dels seus mecànics.

Aquestes caixes, l’organització les farà arribar per avió a Er Rachidia, perquè els pilots les tinguin a punt quan arribin a les haimes que l’organització habilita per a els participants. I ells s’hauran d’espavilar per solucionar tots aquells possibles problemes mecànics que puguin tenir les seves màquines.

La notícia del dia s’ha produït pels volts de les 15 de la tarda hora portuguesa, quan la meva companya, Ruth Gumbau, de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) m’ha informat de les recomanacions del govern francès perquè la carrera no passi per Mauritània. Nosaltres, com a participants, a aquella hora no en sabíem res de res i ha saltat l’alarma entre els integrants de l’equip. Ara bé, tots em diuen sobretot els de més experiència que això ja ha passat d’altres vegades i no creuen que suprimeixin cap etapa, l’únic que han comentat és que potser en neutralitzen alguna. Però ells creuen que la recomanació és més de cara a tots aquells aficionats que segueixen paral·lelament el raid.

El fet és que l’organització garanteix la seguretat dels participants però no la dels seguidors de la competició. Ara mateix, l’únic que us puc dir és que aquest divendres a la tarda, 19 hores, en el briefing (reunió de l’organització amb tots els participants: pilots i assistències) esperem tenir més detalls del què està passant i de les mesures que pren l’organització.

El que sembla difícil és que puguin canviar el recorregut i més si tenim en compte que 8 etapes és disputen en terreny de Mauritània. On tothom coincideix a dir que és decidirà la trentena edició del raid amb més repercussió del món i amb més participants. Ara bé, també espero que sí la situació és incontrolable, s’ho pensin dues vegades i busquin alternatives per garantitzar la seguretat de tots plegats. Eh?, senyor Etienne Lavigne.

Encara és massa d’hora per encendre’m… però això de les verificacions, si dic que han estat ferragoses, us estaria enganyant:
Han estat insoportables. A les 8:15 del matí ja ens trobavem al barri de Betlem, paisatge turístic per excel.lència i que acull les verificacions tècniques i administratives des que el raid surt de la capital portuguesa.
I no us enganyo si us dic que s’han acabat a les 18:00, un ‘tostón’, vamos!
I que són exactament aquestes…ejem, ejem, per no dir la paraula maleïda. Doncs, passar un seguit de controls administratius i tècnics que et fan perdre un matí senceret, i mitja tarda.

 
Passavem de finestreta en finestreta, primer: passaport, carnet de conduïr; acte seguit, recollida de GPS, telèfon via satel.lit. Classe magistral de l’esmentat GPS, després consulta amb el doctor.

Recollida del Tac que ens pagarà els peatges, que tu ja has abonat anteriorment sí tenim en compte que la inscripció no baixa dels 8000 eurus; siguis assistència, pilot ó dromedari (en tó simpàtic, eh?)

No s’acaba aquí…seguim: recollida dels bitllets pel ferry que agafarem a Algesires per anar fins a Tànger,  confirmació d’assegurança mèdica, i d’altres moments que no oblidaré mai. Tot això amanit amb unes cues més llargues que un dia sense pà. Però s’ha de dir que s’han de passar, són un tramit més; i per això duren fins a 3 dies. Avui li ha tocat el torn als espanyols no profesionals, portuguesos i pilots de parla castellana. Demà serà el torn dels pilots oficials; Marc Coma, Nani, ‘Carlitos; etc, etc’, no sé perquè no crec que facin tantes cues, deixem-ho aquí.

Vaja, el millor de tot plegat és que ja estem autoritzats per competir en el raid més dur del planeta, evidentment; les verificacions havien de ser les més dures del món, no?
L’anecdota de la jornada ha estat l’extraviament momentani dels papers amb els que els pilots, havien de passar les verificacions…el pobre Xavi Mora va massa de cul, però se’n surt bé. La crisi només ha durat poc més de mitja hora. Som Amateurs i novells en determinades tasques. No tots perquè el Paco Ivars, mecànic del Joan Pedrero ja suma 4 Dakars, qué no està gens malament.

En pròxims capítols ja us explicaré, la passió per la benzina que tenen tots els integrants de l’equip. En especial, un dels meus companys de camió, el Josep Bertran. Té històries per escriure llibres inacabables, vaja com les verificacions. Perdó, segur que són més interessants. Feu-me cas, seguríssim. Menys mal d’elles, m’han fet passar l’estona.

Això ja rutlla, el Dakar 2008 ja està en marxa, tot i que la competició no comença fins el pròxim 5 de Gener…nosaltres ja estem a Lisboa.
Sortíem el dia 1 de Gener de Barcelona per arribar a la capital portuguesa per realitzar les verificacions tècnicques i administratives el dia 2.
Demà, no patiu que ja us explicaré què és això de les verificacions….

Pel que fa al viatge, tot força tranquil, els 1150 quilòmetres ens han passat força ràpid, suposo que com que ens n’esperen 9500 més….millor que ens ho agafem amb paciència. Avui he viatjat amb el
4×4 de l’equip, vaja el cotxe d’assistència, un Nissan Patrol GR que ja ha vicut d’altres edicions del raid més dur del món. Anava acompanyat del Paco Ivars, mecànic del Joan Pedrero, del Guillem Casas, mecànic de l’equip i del Xavier Mora, team manager.

Hem apfotitat el viatge per coneixen’s una mica més. Amb la furgoneta i les motos de l’equip han viatjat el Marc Guasch i el Joan Pedrero, els nostres pilots; el Lluís Codina, mecànic del Marc i l’Àngel que fa de xofer fins a Lísboa i el dia 5 quan comenci la prova
tornarà cap a casa. No us podeu immaginar l’enrenou que comporta participar en una competició com aquesta, ja us ho aniré explicant. A tot això també ha vitjat el camió amb què jo a partir del dia 5 passaré llargues hores. Aquest ha arribat fins a l’Atlàntic, gràcies
al Pep Bertran i l’Oriol Mas, els meus companys de fatigues, quan comenci el raid de veritat. Evidentment ells han invertit un parell d’hores més que nosaltres que al final ens hem passat fins a 12 i mitja a la carretera..però no us enganyo; han passat prou ràpid.

L’ambient, i faltaria menys, de moment és d’optimisme i de moltes ganes que comenci la competició. El Marc i el Joan, ja m’han dit que tenen moltes ganes que sigui dissabte per donar gas i debutar per fi en la competició que més desitgen. Jo també em moro de ganes….
La pròxima cita seran les verificacions…Seguirem informant.